La viticultura a Font Rubí
Hi ha diferents indicis que indiquen el conreu de la vinya pels poblats ibers del Penedès. Fa un temps que en Masmuió, municipi de Guardiola de Font-rubí es va trobar una pedra circular amb una regata esculpida per a retirar el most producte del premsatge del raïm. Aquesta “base de premsa” està datada el Segle V abans de crist.
També es té coneixement de l’existència d’un important celler en el segle XII, en el terme de Font Rubí, que estava molt valorada per la qualitat dels seus vins.
La viticultura en la zona de Font Rubí es realitzava en petites terrasses d’entre 0,25 i 0,5 hectareas com a màxim. En aquella època la varietat més conreada era la Vernaccia; després es va passar a conrear el Moscatell o la Malvesia per a acabar, molt més tard amb les varietats.
Breu història de la vinya al Penedès
Va ser durant l’època dels ibers que es va introduir el cultiu de la vinya al Penedès i es va començar a produir vi, de forma molt local i potser només per a l’autoconsum.
Però no és fins a l’època Romana que el cultiu es generalitza i s’estén per tot el Penedès, la costa interior i que una quantitat important de vi procedent d’aquesta zona comença a exportar-se per tot el territori romà. Hi ha un canvi i es passa de produir per a l’autoconsum a produir per a exportar.
Els segles posteriors, sobretot l’alta edat mitjana, amb els bàrbars no habituats al consum de vi i després els musulmans que el toleraven, però no ho consumien ni permetien el seu comerç, el cultiu de la vinya torna a convertir-se en una cosa molt local.
En arribar a la baixa edat Mitjana, principis de segle XII el vi té una petita època daurada i es torna a comercialitzar per tot el Mediterrani. En aquest moment el cultiu es limita a la franja costanera però la ràpida acceptació del vi fa que molts agricultors tornin a plantar vinyes per a elaborar vi per a exportar, vendre localment o per a autoconsum. Aquesta situació durés bastant temps.
El gran salt es produeix a principis del S.XVII quan el Penedès comença a produir vins de molta graduació per a produir destil·lats per als holandesos i posteriorment els anglesos (Cariñena, Picapoll, Monastrell…) però una sèrie de circumstàncies altera el mercat i els agricultors-elaboradors comencen a produir vins envellits per a consum local amb les varietats ja existents amb les quals elaboraven els aiguardents al principi i després amb varietats més actuals i pròpies d’aquí com el Macabeu, Xarel·el, Garnacha… Aquest vi envellit tindrà tanta acceptació a Europa que al voltant del S. XVIII el rei Carles III decreta i permet el comerç d’aquests brous amb Amèrica; moment en què tot el Penedès es transforma definitivament plantant extensions de vinyes per a fer vins de molta qualitat.
